PARTITURA OBLIDADA

No havia vist la seua filla des del matí i ja passaven de les tres de migdia. S’havia alçat per acudir al passacarrer. Al vestir-se, havia comprovat que estava més prima, però ja no quedava temps per arreglar cap cosa. El dinar estava ja gelat. Sospirà: ja no vindria perquè el torn de l’ofrena el tenien prompte. Resignada, començà a desparar taula quan un somriure involuntari acudí al seu rostre. La xica passaria per casa segur: cap músic desfila en l’ofrena sense interpretar «València» i la partitura semblava mirar-la de manera còmplice des del moblet de l’entrada.